50 ANIVERSARIO

399

  

DISCURSO PREGONERO D.JOSEP ROCA

 

Diu Perejaume: “Si mai un lloc us ve a veure, sapigueu-li estimar la visita”

I avui aquí plantem una Llavor semàntica i cultural més de la confraria oberta al mediterrani i a la visió costumista, intel·lectual que es lloa des de la vostra activitat serena i que fa avui 50 veremes viscudes, anys de neguits, esglais, rauxa emocional i bona feina.

Un conreu de cultura, vi i cuina.

Avui sembrem a voleia, a qui ho vulgui rebre, tot allò que l’acadèmia del vi, la vostra confraria del Serenísimo Capítulo facilita i proporciona.

Dins del món de coneixement del vi, cal passar el rascle, Cal Artigar cultura.

Fer garbes i garbejar el material necessari per obrir el camí de l’excel·lència o la transparència en el món del vi, transparència física, de limpidesa en el vi, o de consciència ètica, com a la vida….. Si és que el vi és vida, és la vida.

Fer vida al tros; entre l’arbre de la ciència i el camp obert, l’arbre de la vida.

Veremar i començar el camí de la transformació del most; ben construït, sense perdre la Memòria Gestual de les feines, del camp del conèixer i del reconèixer.

“Esmolar i beure” CULTURA.

La cultura és la mare, matriu, matèria.

Una idea de conreu absolut d’allò del que podem treure pit a casa nostra. SABER I SABOR I UN BELL LLOCATÓ. L’EMPORDÀ.

Tenim una oportunitat única de mostrar un territori Brotadís.

D’aquesta confraria ha brollat i brollarà cultura a bots i barrals. L’Empordà és exemple de ruralitat, d’agrarietat i cultura.

Tendència al món, avui.

La realitat rural és una situació ancestral aquí.

Vivim en un món amb ansietat, inseguretat….asèptic, hiper higiènic.

Els llocs actúen com nosaltres demanem de fer-ho.

L’Empordà és Veritable exemple, on tot s’aprofita fins a l’última estella.

Aquí la Terra no està emmandrida…..

La Terra vol ser simplement amanyagada.

I aquí no s’ha perdut mai la saviesa antiga.

Les comarques gironines, som un reclam:

Un recull d’història, cultura, paisatges, persones, vins i llocs encantadors, de terra hospitalària.

Amb aquest potencial gegantí no seria exagerat proclamar l’Empordà, una capital europea important del turisme del vi.

Tot sovint, quan es parla des de la proximitat, hi ha innat un element emotiu capaç d’ennuvolar una realitat menys seductora.

No és el cas.

***

El vi té la màgia de fer-nos somniar, de traslladar-nos a paisatges a on estaríem encantats, llegint, contemplant, aprofundint en el plaer dels sentits i en la història.

Deia Plini el Vell: “Tractaré de la vinya amb la gravetat que ha de tenir un romà quan tracta de les arts i de les ciències”.

“El vi és tema de cultura, i agricultura, i fa un duet amb el menjar: la gastronomia”.

El vi també pertoca a l’art, de la pintura, l’escultura, passant per l’artesania, l’orfebreria, a l’arquitectura, a l’antropologia cultural i religiosa, també a la història de la literatura amb Omar Khayyam, Baudelaire, Shakespeare, Francesc Eiximenis i tants i tants altres.

L’aportació de la nostra cultura a la cultura del vi és fonamental. Ho corrobora Hugh Johnson “El primer llibre imprès sobre el vi diuen que va ser el “Liber de vinis” d’Arnau de Vilanova.” I per si això fos poc, afegeix “El crític de vi més original i apreciat de l’edat mitjana va ser un de particularment dur, (es refereix a Eiximenis) l’autor professor a diverses universitats europees, bisbe d’Elna i conseller de la ciutat de València…i nascut a Girona.”

L’Empordà té història.

Entrada a la península per Emporiom pels fenicis, grecs, romans….

Jaciments de Llafranc, cultura rebeca i de gerres a Calonge…..

Naufragis a Cap de Creus……”Des de l’eixut un vent esfureït/Tota la mar era un bull de venjança/ i un frenesí de veus/ Quèiem al fons d’un clot llisquent, sense esperança.” (Nabí de J. Carner)

Documentació des de l’època carolíngia.

La carta del gran golafre amb esmena de monastrell de l’Empordà com un dels grans vins d’Europa.

L’enyorança del cardenal Margarit que de Roma estant recorda el moscat de Llançà.

Autopista de comunicació des de segles avall i ara…..

Sense pretendre que el vi sigui essencial per la supervivència de la humanitat, sí que ajuda a enfortir el patrimoni cultural que uneix el paisatge, l’oci i la gastronomia.

Aquest plaer de beure unes gotes de vi, seria estrictament sensorial si l’home no tingués aquesta facultat de la memòria i també una educació cultural que l’embocallés.

El vi és una beguda intel·lectual, si.

Un treball de l’home i també un diàleg d’ell amb la natura.

L’Empordà, l’alt i el baix, conforma un llogaret al món, plegat de cultures.

Si volguéssim anar enllà en el pòsit històric, podriem parlar d’una ciutat grega i una de romana sobreposada.

Els signes d’aquelles cultures il·lustrades, confirmen la importància estratègica d’un paisatge ple de bellesa i pols vertebrador d’influències tant per mar com ples cingles que hi desemboquen abruptament. De Cap de Creus a Albanyà fins a les Gavarres, es conforma un mosaic complexa i ric.

Produeix una esgarrifança vertiginosa el record dels essers humans ignorats durant segles, però possiblement amb una existència més digna que la nostra miserable vida.

Per que ells, en el curs dels segles, dedicaren la seva existència a esbarbar la pedra, acaronant tendrament un cep, robant a la geologia un metre de terra conformant el que fins ara eren cementiris de parets seques.

Diuen que es podrien comptar infinitat de quilòmetres lineals de pedra seca a l’Empordà.

Passejar per terrenys d’argila, per llesques de pissarra negra i bituminosa, pel sorrenc, pel granit, per sauló, pissarra vermella, llims argilosos, graves, gresos, margues, calcaris argilosos, còdols, silícics i basalts negres.

La saviesa dels monjos benedictins, des del monestir de Sant Pere de Rodes, fou un pòsit important per aplicar el mètode i el coneixement. Ara, l’Empordà vinícola, viu un moment d’efervescència i il·lusió. Es confirma un vanvi generacional com a motor i un moment especialment sensible a les millores gastronòmiques i culturals del nostre territori.

Hem passat de problemes més enllà de l’escapçada brutal de la fil·loxera a diversos aspectes en la segona meitat del segle XX: gelades terribles, un moviment cooperativista que val a dir va permetre mantenir vinyes que ara són patrimoni indisputable, la desbandada del treball al camp amb l’arribada del ferrocarril i la incidència del pas fronterer.

Un canvi social sobrevingut amb el “boom” del turisme.

El sector serveis enaltint i la indústria emergent. És probable que totes aquestes condicions fessin adormir les grans possibilitats del “Empordà vitícola”.

Ara, es torna a mirar obsessivament en mida curta, però amb un sentit crític i conscient de les millores possibles.

Recerca qualitativa.

Fa molt de goig poder lluir nous projectes vehiculats des de la mateixa gent del país que ha cregut en la seva terra i la seva actitud de millora constant.

El “boom” del turisme, ara reconvertit en el enoturisme com a eina emprenedora.

Ja podem mostrar-nos al món amb trets i varietats identitàries.

La garnatxa que pren el nom de Lledoner localment, es mostra en tres variants, vermella, roja i blanca.

La carinyena, en blanca, gris i en negre es comença a garbellar i comencen els cellers a mirar-se amb bons ulls.

El macabeu mostra també capacitat d’envelliment i els vins negres locals, recuperen una varietat pràcticament oblidada des del segle XIV com la monastrell que ara sobresurt en la terra privilegiada del municipi d’Espolla (i persisteix, tossudament des del Poble remença de Calonge.

Pocs mosaics com els que conformen l’Empordà poden ser la base de varietats amb sabors autèntics i diferenciats.

Vins saborosos, generosos, introvertits, reflexius, seriosos, accessibles, riallers, opulents, valents, allargassats, estirats, vestits d’autèntics i ensenyant en casos a la persona que hi ha al darrera, o al davant. Vins dolços generosos fidels a les arrels gregues, nascuts de feixes magres com la garnatxa de l’Empordà, Ambre i vellutada de glop ample i sucre just.

Vins de discurs profund i clar: mediterraneitat.

Uns vins amanits per un cel atramuntanat.

Ànims abrivats i optimisme a cabassos.

Qui s’apropa a terra empordanesa,

sap que la porta del vent sempre està oberta.

És l’alè del nord.

La tramuntana és un bufarell de vent “terrible”,

Com el Bora de Trieste, vent boreal.

Els visitants s’ompliran la boca d’aquest vent foll i que no deixa parlar.

Mentrestant les vinyes vencen la duresa del vent. La seva solidesa de soca-arrel és impressionant. “Potser que els turistes pensin que el vent es gradua per foragitar-los. No és ben bé així” diria Pla.

A cara vulnerable, el vent bufa endiablat.

El Bufec dels llavis d’Èol és un aliat contra plagues.

Un vent que desgrenya les ones, descalça ceps primerencs, esbull la clenxa dels cavalls i tomba ciclistes en atacs abrivats.

Cert que l’Empordà estima més la tramuntana que el garbí.

Hem d’insistir en la bellesa del paisatge que tenim a tocar.

Un territori que sempre ha estat terra de pas i ara d’estada; i de reivindicació del valor rural, autèntic, renovat, de vinya vella i gent jove.

No falla mai, el paisatge.

Jeu sobre la terra d’una manera esvelta. Potser no és mai sublim, però és elegant i discret.

Un terreny lliurat al culte de Bacus i a rebost de llepar-hi els dits.

A l’Empordà el conreu de vinya és certesa estètica, incident i de bellesa definitiva.

Petit pas de colors canviants.

Zones de vinyes altes, conduïdes per l’home, amb palissada per sostenir branques i fulles, apreses al nord i col·locades per clonació conceptual i Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta.

A l’Empordà la tardor és roja i groga.

El lledoner i la carinyena es trasmuden en roig teula i daurat apagat.

Ara que és temps de verema, fa goig veure collir tot l’or, el robí, olivites i els cardenalicis dels raïms sota els pàmpols ja esmorteïts declinant els tons verds brillants.

A l’Empordà hi ha empordanesos. Sí!

L’Empordanès deia Pla que és una persona que vol campar-la bé.

Sempre va esverat. Diu Pla.

Els meus herois de la vida real són els pagesos de terres pobres, els autèntics creadors del paisatge, Gent jove amb vinya vella i la geografia humana que hi ha rere les vinyes.

Recerca qualitativa.

Fa molt de goig poder lluir nous projectes vehiculats des de la mateixa gent del país que ha cregut en la seva terra i la seva actitud de millora constant.

Escoltar la passió no té preu, assaborir el seu saber vínic i gaudir d’un vocabulari diví:

Bancal

Abancalament

Troc vell

Escorça

Brocada

Emparrat

Pàmpol

Verolada del color

Sarments

Raspes

Brisa

Circell….

Gaudim d’un Empordà enoturístic reforçat per l’excel·lència gastronòmica d’una cuina troncal i lluminosa que l’acompanya, ara més que mai.

Una cuina que ve de lluny, una cuina ancestral….

La cuina viu un moment extraordinari. La situació actual, amb una societat madura, culta i oberta al gaudi ha convertit el fet gastronòmic en una part important de la seva manera de ser i de la manera de viure…. La transformació dels hàbits alimentaris ha provocat un terrabastall important, lligat a les noves formes de vida.

La gastronomia ha d’ocupar avui en dia un paper no només cultural, també lúdic i amb gran vocació mediambiental.

Val a dir que la cuina i el vi són també una branca de geografia.

Cuinar, com fer vi; vol dir, ser respectuós, sensible amb la societat coetània, viure amb una filosofia propera al territori i aprofitar el llegat i la llum del nostre mediterrani generós.

La cuina i el vi permeten viatjar. Crear un desig, un anhel.

Hem de incidir en el sabor i en l’autenticitat com a vehicle per comunicar-nos amb la gent que ens visita i ser ambaixadors d’un estil de vida amb pòsit cultural impressionant.

Las història de la cuina gironina i els vins de l’Empordà ens va a favor amb un passat històric i transcendent des de l’ancianitat venerable de Francesc Eiximenis fins a transgressió avantguardista dels cuiners d’ara.

La cuina i el vi entren un cop més per la porta gran de la cultura amb aquesta confraria que celebra 50 anys d’apropament intel·lectual i lúdic, amb el plaer de la conversa amb una copa de vi a la ma.

No desaprofitarem el moment per incidir des del bon gust, el rigor i la passió que encén el foc del coneixement.

Mai abans havíem lluït al firmament gastronòmic com ara.

La cuina i els vins gironins refermen el solatge i es mostren alegrement, amb l’efervescència joiosa i coronada d’optimisme pel futur, amb els deures fets, amb la lliçó apresa i amb un paisatge que l’eleva i que cal preservar com el tresor més preuat amb la llum del mediterrani, la pàtria de la llum.

“Independentment del lloc d’on s’ha nascut-escrigué Pedrag Matjevich en el seu breviari mediterrani- és possible convertir-se en mediterrani. La mediterraneitat no s’hereta, es mereix (…) I no depèn sols de la història o de la tradició, de la geografia o de les arrels, de la memòria o de les creences: el Mediterrani, EL NOSTRE és també un destí”. Som un destí autèntic, de vi arrelat, de costums tradicionals, com les bondats que pregona la vostra confraria. En un territori obert, hospitalari, profundament gastronòmic i saborós, plegat de cultures, amb pòsit de coneixement, doll de saviesa ancestral, amb capacitat d’escoltar, de seguir aprenent i voler aportar un polsim més de coneixement a partir d’aquestes celebracions sàvies, honorables, de gestos, de geografia humana, la vostra, des del món del vi al món de la cultura que fixa amb el vi l’indestructible edifici del record, de la memòria beguda, viscuda…

Des d’un lloc com cap altre…..L’Empordà.

 “Mai en va, sempre en vi”, i com va dir el primer pregoner: “d’un vi diví”.